Avui tenim present el Dia Internacional de les Muntanyes, aquests gegants de pedra que romanen en silenci a les nostres serres.

Una muntanya, amb la seva presència imponent i serena, és com una persona que ha après a sostenir-se amb resiliència davant del pas del temps i les inclemències. Les muntanyes no es dobleguen fàcilment: erosionen, canvien, es transformen, però mantenen un cor ferm que sap esperar i resistir. En elles hi veim un mirall de la nostra pròpia condició humana.

Igual que una persona, una muntanya té el seu ritme, el seu saber estar. No necessita córrer per demostrar res, ni alçar la veu per fer-se notar. La seva força rau en la constància silenciosa, en la manera com es manté fidel a si mateixa, oferint refugi, camins i horitzons a qui s’hi apropa amb respecte. La bellesa d’una muntanya no és només la que percebem als ulls; és la que sentim al pit quan, en pujar-hi, descobrim que cada pas ens transforma.

Sant Francesc d’Assís, que va veure en la natura una germana estimada i una mestra espiritual, ens recorda que tot allò que existeix és un do. Ell parlava de les criatures com a companyes de viatge, i de la terra com una mare que ens nodreix. Les muntanyes, amb la seva majestuositat humil, són part d’aquest llegat: ens ensenyen gratitud i reverència. Ens conviden a reconèixer que no som propietaris del món, sinó hostes temporals d’un bé immens.

Quan alçam la mirada cap a un cim, comprenem que la grandesa no és qüestió de poder, sinó de profunditat. La muntanya ens diu que la vertadera altura neix d’arrels fortes, d’un cor tranquil, d’una vida que sap escoltar. Ens recorda que el camí cap amunt sempre és possible, encara que sigui lent; i que cada esforç, cada respir, cada tros de camí és ja una forma d’agraïment.

Per això avui celebrem la seva resiliència, presència i la seva bellesa, que no caduca. I, seguint l’esperit de Sant Francesc, donem gràcies per aquest regal immens que ens ha estat confiat i que tenim el deure d’estimar, protegir i honorar.